Celobert
Celobert
Celobert va ser el primer poemari, nascut en una etapa dura, en la que vaig compartir els meus poemes amb fotògrafs amb qui vàrem acabar definint un projecte de llibre. Aquest que teniu a les mans.
Escrit per Francesc Pla i Santamans
BIOGRAFIA
Vaig néixer a Barcelona, al Raval, l’abril del seixanta. Érem cinc germans, un ja és mort. Vaig viure-hi tota la infantesa i gran part de l’adolescència, fins que els meus pares van traslladar la família cap al barri de La Sagrada Família. Allà està situada la farmàcia de ma mare de la qual ara soc titular i on exerceixo de farmacèutic comunitari. Els meus primers escrits són de llavors, poemes i prosa curta, de quan vaig començar a estudiar la carrera de farmàcia i de quan em vaig enamorar. La meva vida professional ha transcorregut majoritàriament en el món corporatiu i aquesta tasca ha ocupat molt del meu temps. Tot i això, ser director d’una revista del sector, EL FARMACÉUTICO, i escriure-hi articles m’ha permès continuar lligat al món de l’escriptura. Fa quatre anys, en uns dies foscos i plens d’angoixa vaig retrobar el fil de les antigues paraules, vaig proposar-me no deixar-lo anar i encara hi estic atrapat. He continuat escrivint a la revista i també els meus poemes.
Mida: 17 x 24 cm.
Núm. pàgines: 100
Paper Coberta: Estucat mat
Enquadernació: Rústica fresada
¿PER QUÈ HE ESCRIT AQUESTS POEMES? (MOTIVACIÓ)
Celobert va ser el primer poemari, nascut en una etapa dura, en la que vaig compartir els meus poemes amb fotògrafs amb qui vàrem acabar definint un projecte de llibre. Aquest que teniu a les mans. N’hi ha dos més, un d’acabat, Besllum i un altre que estic escrivint actualment, Amura. Em demaneu que us parli dels poemes, no és gens fàcil. Potser el primer llibre és molt personal, molt d’explicar-me jo a mi mateix i de, a poc a poc, tornar a trobar les paraules més meves. Hi trobareu molt de mar i de roques, soc barceloní, però segrestat pel cap de Creus. Part de la meva ànima viu allà i molts dels meus poemes han nascut i crescut entre el mar i les seves roques. No se m’acut gaire cosa més. Continuo escrivint poemes perquè no soc capaç d’explicar-vos gaire més, potser, si en sabés, escriuria pròlegs o epílegs.